El pas del temps i la crisi

Resulta que durant el temps que vaig estar absent, la meva àvia va faltar, pobreta, estava tan malament que més valia la pena marxar i deixar de patir.

El cas és que diumenge passat, vam decidir fer-li una missa perquè havia passat més o menys un mes de la seva partida. Així que els diferents familiars, des de diferents parts del món, vam encarregar-li una missa.

Abans que res, vull aclarir que l'únic que tinc de cristiana és que m'he batejat i he rebut la primera comunió però realment no sóc practicant ni molt menys. Si vaig accedir a aquesta missa (i altres que he anat amb anterioritat) és per honorar els meus familiars morts, que sí que eren creients i que els faria goig veure com vaig a una cerimònia com aquesta dedicada a ells exclusivament.


Bé, al que anava, el pas del temps...Quan jo anava a missa fa moltíssims anys, les misses eren relativament curtes (una mitja horeta), i totes eren calcades en format. Això, com a mínim, a l'església de sota de casa de ma mare. Doncs a la missa de diumenge, quines sorpreses em vaig endur. Jo m'esperava l'església buida, doncs res de res, de gom a gom. M'imagino que és el que té la crisi, que fa recuperar la "fe"...

Ma mare va guardar-nos lloc a la part dreta, ocupada 100% per filipins. N'hi devia haver com a mínim un centenar! Però és que a l'altra banda de l'església, no hi havia menys gent, ans al contrari. Resulta que era una festivitat especial (la mare del Roser), però això no va ser el tret més destacat, sinó que la missa es feia cantant!!! sí, sí, com sentiu. Jo volia repetir el que deien els fidels (malgrat no sentir-me cristiana), però és que em sentia ridícula. Fins i tot el capellà cantava quan llegia la Bíblia. Bé, hi va haver moments que em sentia una estranya enmig de tot allò.

Vosaltres heu anat a missa darrerament? És que l'Església ha fet una reforma i jo ni flowers?